Julià l'Apòstata - El banquet dels Cèsars

Julià l’Apòstata (331-363)

El banquet dels Cèsars (fragment)

῎Αρχει μὲν ἀγὼν

τῶν καλλίστων 

ἄθλων ταμίας, 

καιρὸς δὲ καλεῖ 

μηκέτι μέλλειν. 

᾿Αλλἀ κλύοντες

τὰν ἁμετέραν

κήρυκα βοὰν

οἱ [τὸ] πρὶν βασιλῆς,

ἔθνεα πολλὰ 

δουλωσάμενοι

καὶ πολέμοισι

δάιον ἔγχος

θήξαντες, ὁμοῦ

γνώμης τε μέγαν

πινυτόφρονα νοῦν, 

ἴτ᾿, ἐς ἀντίπαλον 

ἵστασθε κρίσιν,

οἷς τε φρόνησιν

τέλος ὀλβίστης

θέσθαι βιοτῆς,

οἷς τ᾿ ἀντιβίους

κακὰ πόλλ᾿ ἔρξαι

καὶχρηστὰ φίλους

τέκμαρ βιότου 

νενόμιστο καλοῦ,

<οἷς> θ᾿ ἡδίστην

ἀπόλαυσιν ἔχειν

τέρματα μόχθων

δαῖτάς τε γάμους <τ᾿>, 

ὄμμασι τερπνά,

μαλακάς τε φέρειν 

ἐσθῆτας ὁμοῦ 

λιθοκολλήτοις

περὶ χεῖρας ἄκρας 

ψελίοισι φάνη

μακαριστότατον.

Νίκης δὲ τέλος

Ζηνὶ μελήσει.

[De Συμπόσιον ή Κρόνια, § 19]

Comença la lluita

Comença la lluita

que ens ha de permetre

premiar els millors.

L’hora ja ens acuita:

va, no ens retardem!

Escolteu, monarques

antics, com l’herald

enumera els pobles

que vau subjugar,

i quants enemics

poguéreu abatre

amb l’aguda espasa,

i també la vostra

gran intel·ligència

i esperit despert.

Participeu tots

en aquest concurs

just i equilibrat:

vosaltres, que el seny

teniu com a símbol

d’un viure feliç;

els que voleu vèncer

tots els enemics

i fer el bé als amics;

els que valoreu

com a un plaer màxim

reposar i menjar

fent banquets i festes,

dur els vestits més fins

i lluir als dits

anells, joies, gemmes.

Que Zeus poderós

doni la victòria

a qui Ell voldrà.

[Versió lliure meva]

Flavi Claudi Julià, que ha passat a la història com l’Apòstata, va ser un emperador romà que va regnar quan ja el cristianisme, sota Constantí I el Gran (307-227), s’havia imposat com a religió d’estat a l’imperi romà arran de l’Edicte de Milà (313). Julià era nét de l’emperador, encara pagà, Constanci Clor (305-306), i de petit va veure com un emperador ja cristià, Constanci II (337-361) feia assassinar els seus pares i exterminar gairebé tota la seva família. Ell va sobreviure perquè estava lluny de Roma, estudiant a Grècia amb el seu germanastre Constanci Gal. Més endavant, però, el mateix emperador el va casar amb una germana seva (de l’emperador)  i el va fer cònsol, succeint el seu germanastre, que també havia estat assassinat (354). A les Gàl·lies, Julià es va mostrar un bon estrateg i un militar valent, lluitant sempre als primers rengles i reforçant la frontera del Rin. Malfiant-se de les intencions de l'envejós Constanci, va fer que el seu exèrcit el proclamés emperador a Cluny (361); Constanci es va dirigir contra ell, però va morir pel camí, i Julià va fer córrer la veu que abans de morir l'havia reconegut a ell com a legítim successor.

Julià havia estat educat com a cristià, però quan va assolir la dignitat imperial va decidir que Roma tornés al paganisme. No va perseguir els cristians: tan sols va proclamar la llibertat de cultes. El 362 va proclamar un Edicte de Tolerància Religiosa que suprimia els privilegis—de monopoli de poder, però sobretot econòmics— que els cristians havien aconseguit; instituïa un sistema pagà d’educació i assistencial; manava reobrir els temples pagans, obligava els bisbats a retornar els béns que havien estat confiscats als pagans i permetia que tornessin a Roma els cristians dissidents que n’havien estat desterrats. Un any després va ordenar que es reconstruís el Temple de Jerusalem —tasca que no es va a dur a terme, no és clar si per culpa d’un terratrèmol o per l’oposició de faccions jueves; segurament la causa principal va ser la mort de l’emperador, esdevinguda aquell mateix any.

Els cristians el van titllar d’Apòstata, i el van atacar furiosament, de manera que Julià ha passat a la posteritat com un home pervers (encara, quan jo estudiava als Padres claretians, el professor d’Història de l’Església ens en parlava amb gairebé la mateixa repugnància que ho feia de Luter; curiosament, aquests dos li mereixien més rebuig que els cruels perseguidors del cristianisme, com Neró, Deci o Dioclecià).

Julià va morir en combat, lluitant a primera fila contra els parts a la batalla de Samarra o de Ctesifont (363), i la llegenda cristiana vol que morís increpant Jesús amb les paraules: «Has vençut, Galileu!», sens dubte un invent posterior. Però també, ja des d’historiadors coetanis, s’ha suggerit que qui el va ferir de mort no va ser un soldat part enemic, sinó un dels seus propis soldats, un romà cristià. Això tampoc no se sap de cert, però la idea la recull i fa seva Gore Vidal al seu llibre Julian (1964; en català, Julià l’Apòstata). Una tradició antiga deia que l'havia matat sant Mercuri, un capadocià com sant Jordi, el qual, després d'haver mort màrtir, es va aparèixer a la batalla per occir l'emperador.  El va substituir Jovià, qui de seguida es va afanyar a restaurar els privilegis de l'Església i tornar a imposar un Estat confessional.

Julià era una persona molt culta, que havia estudiat filosofia neoplatònica a Atenes, Alexandria, Pèrgam i Antioquia, i va escriure molts llibres, la majoria de debat polític o religiós, dels quals ens han pervingut alguns panegírics, un Himne a Helios, un Himne a la Mare dels Déus i més de 80 cartes i discursos. Contràriament a la moda del seu temps, portava una barba com la dels filòsofs antics, per la qual cosa la gent se’n reia. I ell també: un dels seus escrits porta per nom justament Misopogó, és a dir ‘l’enemic de les barbes’, on es satiritza a si mateix des del punt de vista dels seus detractors, que hi són ridiculitzats amb ironia.

En El banquet dels Cèsars, Julià ens presenta una sàtira de ficció ben curiosa: representa que, al cel, els déus de l’Olimp convoquen un àpat al qual són convidats la majoria dels emperadors romans dels tres darrers segles, des de Juli Cèsar, Octavi August i Trajà fins als antecessors de Julià, a fi que els déus proclamin quin va ser el millor de tots. Arriben els cèsars presumint de llurs gestes i discutint entre ells sobre qui va ser més gran; un comensal, Silè, els va presentant i en fa befa, subratllant els seus defectes o algun episodi cruel o ridícul del seu regnat. D’aquesta manera indirecta, Julià ens dóna una pinzellada —tanmateix breu— de la seva opinió personal sobre els que l’havien precedit al tron imperial. Al final del llibre hi apareix fins i tot Jesucrist, el qual és també víctima de les invectives de l’Apòstata. El premi no se l’emporta cap emperador guerrer, sinó Marc Aureli, l’emperador filòsof en qui Julià s’emmirallava. El text és en prosa, excepte aquest petit poema, no pas res de l'altre món, que representa la convocatòria del concurs.

El poeta Konstandinos Kavafis va dedicar diversos poemes a Julià, a qui retreu que, com a home d’estat, volgués intervenir en qüestions religioses que afectaven els sentiments de les persones i les tradicions; però ¿no és just el mateix que havia fet abans Constantí? De fet, si per una banda Kavafis censura la intransigència de Julià, per una altra s’hi sent reflectit, perquè en certa manera tots dos compartien la mateixa incomoditat amb el temps que els va tocar de viure, i cercaven en va refugi en un retorn impossible als esquemes d’un passat que ja és perdut per sempre.

L’obra El banquet dels Cèsars ha estat publicada en català en una excel·lent versió d’ d’Àngel Martín Arroyo, (Adesiara, Barcelona 2009), que tanmateix NO és la que he fet servir jo.

En castellà, les obres completes conservades d’aquest emperador han estat traduïdes per José García Blanco i Pilar Jiménez Gazapo, i publicades a Juliano, Discursos (dos volums: I-V i VI-XII, Biblioteca Clásica Gredos, 17 i 45, Madrid 1982).

Imatges (Wikimedia Commons): a) Julià l’Apòstata en una moneda de bronza d’Antioquia (segle IV); b) Edward Armitage: ‘Julià l’Apòstata presidint una reunió de sectaris’, oli sobre tela (1875), Walker Art Gallery, Liverpool; c) ‘Sant Mercuri matant Julià’, icona copta de l’església de Sant Mercuri, al Caire, Egipte.

Agraïment a tots els que treballen i s'esforcen pel benestar de tothom; solidaritat amb els que pateixen, i llibertat.